24 abr. 2015

TRES DIES AMB GERARD LOVE (per TOMEU MULET)


Puc afirmar sense por que els dies compartits l’any passat amb Gerard Love foren una lliçó. Bé, més ben dit, una LLIÇÓ, així, en majúscules (tot i que crec que a ell no li faria massa gràcia que li féssim aquest tipus de reverències) sobre què significa tenir un grup, fer cançons i tocar-les.

La veritat és que quan Jordi Garrigós em va telefonar per saber si estàvem disposats a fer de banda d’acompanyament d’una de les nostres influències més directes, vaig dir que sí sense consultar la resta del grup. A la merda. En Pau era a Mèxic de gira amb Extraperlo i en Lluís i n’Àngel a classe i no m’agafaven el mòbil. “Ja ho farem venir bé”. Per sort, davant d’aquesta oferta, cap d’ells mostrà el menor signe de resistència. A mem qui és el guapo que té els nassos de fer-se pregar, amb una proposta com aquesta damunt la taula…


Des del primer moment que ens presentaren via correu electrònic, notàrem la calidesa (i també, l’alt nivell de fandom que impregna la cúpula de l’organització d’aquest festival) del nostre amic. Una calidesa que no va evitar que se’ns gelés la sang, i que augmentés el nostre trànsit intestinal, quan ens va passar el primer esborrany de setlist: 17 cançons. Un repàs de la seva trajectòria amb Teenage Fanclub, les cançons més destacades del seu debut en solitari sota el pseudònim de Lightships i dues versions (“Lotta Love” de Neil Young i “Thirteen” de Big Star, que després canvià per “Ping Pong” d’Stereolab. Val a dir que a última hora decidírem no tocar cap d’aquests himnes). Se’ns girava feina.

Els assajos previs foren intensos (només els interrompérem per dos concerts: a Londres i a Liverpool, una setmana abans de la seva arribada) i per a mi, que el que més odii és treure cançons d’altra gent, un viacrucis que, un cop superat, em va fer sentir una cosa semblant a quan Gandalf (el mag aquell barbut d’El Senyor dels Anells) passa de dir-se "El Gris" a dir-se "El Blanc". Un semidéu, vaja. Podeu riure el que vulgueu: si haguéssiu començat a tocar tard i de forma autodidacta com un servidor, aquests petits gestos vos pareixerien epopeies i seríeu més feliços (i ningú no voldria tocar amb vosaltres). Bromes a part, hi havia nervis. Què cony: hi havia por. Un voler quedar bé malaltís davant una persona que vés a saber com era en les distàncies curtes. Recordo que, ja el dia del concert, durant la prova de so, un dels altres músics que participava també en el festival però en un altre concert, em comentà que quina enveja que ens hagués tocat a nosaltres el músic simpàtic. Cert, tanta sort. La veritat és que si no hagués estat així, ara mateix duria un doble bypass sota les costelles. En tot cas, això encara no ho sabíem… i l’última notícia que rebérem era que tendríem només dos dies per assajar. 17 cançons. 1 hora de concert. Amb l’autor de la majoria d’elles. Vàrem enviar-mos la saliva com poguérem: o seria una experiència per recordar o un complet desastre. Valor y al toro, pensàrem, i vist en perspectiva, ell degué pensar qualque cosa semblant.

<img src="http://i842.photobucket.com/albums/zz348/gent_normal/tfc2_zpsp1wprzb4.jpg" /> 

El primer dia d’assaig general, després d’oferir-li l’adreça del local perquè vingués en taxi i que ell refusés l’oferta perquè preferia venir en metro (“It’s more my style”), decidírem que l’aniríem a cercar a l’hotel. El nostre local, situat al pintoresc polígon de la Verneda, no ens va semblar el lloc més idoni per a la primera presa de contacte entre un senyor de 47 anys i un grup de morts de fam de 25. Quan va ser el moment, en Pau s’escaquejà per anar a preparar el local (i encara sort que ho va fer) i en Lluís i n’Àngel, fent bandera de la seva tradicional manca de puntualitat, van fer que em trobés sol enfilant carrer Pelai pensant com diantre rompria el gel. No vaig poder cavil•lar massa: el tio m’esperava defora, i només se’m va ocórrer amollar-li un “Mr. Gerard Love, I suppose”. Després de cinc minuts eterns demanant disculpes anticipades per l’estat del nostre local, mentre ell li treia importància recordant que Teenage Fanclub "només vam tenir local propi una temporada, i el vam utilitzar més per beure cervesa i fumar que per altra cosa", es presentaren en Lluís i n’Àngel. Una vegada allà, i amb els instruments penjats, vengué la temuda pregunta, la resposta (i posterior execució) de la qual podria condicionar la resta de l’estada d’aquest afable senyor de Glasgow: Amb quina voldríeu començar? Els suplements dominicals dels diaris no es cansen de repetir que la nostra és una generació molt poc preparada per a prendre decisions de pes. En aquell moment volia ficar-me a dins la meva pantalla d’altaveus i no sortir-ne mai més. Quién me mandaba a mí. Al final ens decantàrem per “Star Sign”. Crec que mai, en set anys de Beach Beach, havíem tocat tan concentrats com en aquell moment. Quan sonà l’última nota, cagats de por, alçàrem el cap. Vam veure en Gerard amb un somriure ample i franc, com el que sempre té a la cara (menys quan toca) “Excellent! But could we play it slower? You know, this was 20 years ago…” Vaig sentir com se’m treia un pes de sobre. Les posteriors tres hores d’assaig van transcórrer de manera fluida i només vam fer una pausa breu per a prendre l’aire. Mentrestant, al local, del costat, algú estava intentant treure “Smells Like Teen Spirit”. Quan acabaren, en Lluís li demanà si li podia fer “la pregunta inevitable de la nostra generació: podem parlar de Nirvana?” “Clar home! –contestà– “de fet, l’altre dia, fent dissabte a casa, vaig trobar uns cartells de quan vam venir a tocar a València, de teloners seus quan presentaven el Nevermind, si em doneu una adreça us els envio!” Una mica més i els ulls ens surten de les òrbites. El cas és que, avui, aquest cartell presideix, emmarcat, el menjador de casa. Acabat l’assaig, unes cerveses i uns calamars al BJ de Joaquim Costa, acabaren de d’assegurar la germanor (i les batalletes sobre els últims 30 anys de música anglosaxona). Com bé diu aquella tanca de propaganda castrista: Vamos bien.

L’endemà fou un dia dur. Preparàrem meticulosament el setlist i assajàrem el millor que poguérem. Ens confessà que estava nerviós (tot i que se’l veia alleujat després de comprovar que dúiem el set ben après): hi havia cançons que no havia tocat mai en directe o que feia 20 anys que no tocava i que, a sobre, mai les havia tocat amb la guitarra. Ens va sorprendre com una persona amb la seva trajectòria encara pot estar tens tocant les seves cançons. Després de cinc hores, ens vam donar per satisfets i vam decidir anar a treure el cap al festival. Ell volia veure Ian Svenonius, de qui es declarà fan (“Tant de bo el pugui conèixer en persona!”). Abans del xou ens vam distreure fent cerveses a fora i, just quan en teníem una a mitges, va començar l’ex Nation Of Ulysses. Gerard, sense dubtar-ho, deixà el seu tassó a la barra i anà decidit cap a l’auditori. Demanant-li que per què no s’acabava la canya, digué “De cervesa n’hi ha sempre, ara, de música no sempre n’hi ha”. Em fareu un favor si inseriu una breu divisió numerada del tipus versicle bíblic aquí, gràcies.

<img src="http://i842.photobucket.com/albums/zz348/gent_normal/tfc3_zpsfo5imphk.jpg" />  

Encara amb aquesta frase lapidària retronant-me al cap, ens vam trobar al matí següent a la prova de so. Hòstiaputa, ja era el Dia D! Després d’aquesta, anàrem al Fidel a dinar i, entre entrepans, vam tenir temps de parlar de política escocesa (l’altra pregunta inevitable) i de futbol (mentre jo encara repassava mentalment les cançons). Faltaven hores. Ell ens va dir que necessitava tornar a l’hotel i repassar, necessitava sentir-se una mica més segur. Nosaltres vam intentar anar a fer la migdiada. Remarc el verb “intentar”.

Si us he de ser sincer, del concert record més aviat poc. Durant els moments previs, tots (Gerard inclòs) anàvem d’una banda a l’altra de l’Auditori del CCCB com mosques desesperades. I la veritat és que, personalment, del concert en si també recordo ben poc. Me sap greu: estava tan concentrat fent veure que sabia què feia que no vaig ser massa conscient de res. Només recordo l’after davant el BJ tancat. Una gentada a fora. Corria la cervesa. En Gerard va acabar coneixent Ian Svenonius i li va confessar la seva admiració. Mentrestant, algú gravava l’escena i ho qualificava de “moment històric”.

Jo, la veritat, i després de acomiadar-me d’ell amb una abraçada de cor (i encara més amb el mail que ens envià dies després amb l’assumpte “Gràcies!”), vaig decidir que, a partir d’ara, a la vida, s’ha acabat de sentir admiració per gent que aixequi la més mínima sospita que el seu prestigi se sustenta sobre una obra feta amb poca passió i moltes ganes de sortir a la foto. Perquè en Gerard és totalment el contrari. I d’això és tracta quan un es penja un instrument sense saber tocar i comença un grup, tot i que em preocupa que el tio tengui tan segur que, de cervesa, n’hi haurà sempre.

per Tomeu Mulet
.