30 abr. 2012

¡Entradas Primera Persona ya a la venta!

Yendo a este vínculo tan lindo. No se pierdan la imagen de los botes de pintura y la brocha.
Tan solo 7 euros por día. Nadie da más.

28 abr. 2012

El YO de Juanjo Sáez explicado por los mejores OTROS

Él mismo lo hizo. Una de las viñetas favoritas de Juanjo Sáez del equipo de Primera Persona es la recreación de la canción La Playa, de Los Planetas (quizás J también hable de ella en su actuación). En esa tira, el historietista de La Sagrera se planteaba tumbado a la bartola en la arena. Viñeta a viñeta, el protagonista miraba al cielo sin decir ni pío bizqueando y con la mirada fija en un sol de injusticia. En la última viñeta, un globo salía de su boca. Ahí leíamos la siguiente leyenda: "¡Puta!".
Del mismo modo que Sáez hizo suyo el universo sentimental de J, demostrando que la autobiografía es el atajo a la empatía sincera, hemos propuesto a algunos de los mejores comiqueros de Barcelona que hagan lo propio con la obra de Juanjo. Los resultados son, sencillamente, maravillosos. En el bloque de Sáez, Ferran Esteve, Clara Tanit, Sergi Puyol y Quique Ramos le interrogarán a través de estas versiones. Quique es nuestro mejor topo en el asunto, así que le pedimos que nos explicara algo de sus compis, de Juanjo, de Darío Adanti y de todo este percal en el que nos hemos enfrascado. Él, como siempre hace, en todo lo que organiza, dibuja y explica a nosotros sus amigos, se ha empleado a fondo con un entusiasmo que volaría pelucas y derribaría montañas. Este es su texto.
Nota: Las viñetas son, por este orden, obra de: Quique, Sergi, Clara i Ferran.







TOTA AQUESTA HISTÒRIA, per QUIQUE RAMOS.

Quan el Miqui em va demanar si volia participar en el cicle “Primera Persona” refent una historieta del Juanjo Saez o fent-ne una de nova que expliqués la meva relació amb la seva obra, de seguida vaig que si. Per mi el Juanjo Saez és una persona importantíssima. “El Círculo Primigenio”, el seu fanzine col·lectiu de meitats dels 90, va ser el primer fanzine que vaig comprar amb consciència de fer-ho. Mai no he estat en una secta, però quan hi penso, entenc l’alleujament vital i els nervis que pot sentir algú quan ho fa. Aquell fanzine em va obrir una porta que encara ara freqüento: la de fer les coses perquè si, sense demanar permís a ningú i amb una màxima que penso que ens ha portat de cap a tots els que estem participant a això: intentarem fer-ho el millor, però si no ens ha sortit així, sempre ens quedarà el consol de fer-ho DE VERITAT.

Això és el que m’ha ensenyat el Juanjo Saez després de tants anys de llegir-lo, i per això també, quan el Miqui em va demanar que li fes d’enllaç amb alguns dibuixants, de seguida vaig pensar en una llista la llista de noms que teniu davant: la Clara-Tanit Arqué, el Sergi Puyol, el Ferran Esteve. Hi havia algun nom més, i el Miqui encara va sumar al Darío Adanti (Darío: en su dia me hice una camiseta con un dibujo de “Calavera vuelve a casa”, fuiste –eres- también muy favorito).

Aquests tres eren els noms perquè per mi son els tres dibuixants que poden representar ara el que el Juanjo va representar per mi llavors. Els tres son autors dels millors fanzines dels darrers anys, i juguen en varies lligues sense perdre la seva puresa. Publiquen llibres a editorials importants i segueixen fent també fanzines fotocopiast i inspirant ments impressionables com la meva. Ho dic de debò, son tres dels quatre autors catalans que m’obliguen a agafar un boli per intentar-ho cada cop que els llegeixo.

El Ferran Esteve ja fa anys que dibuixa el “Gagarin”, ell és el fanzinero per Excel·lència. És un paio brillant que no necessita focs artificials. Els que el seguim hem vist millorar les seves històries de fanzine en fanzine, de vegades inventant històries quotidianes que podrien ser gairebé veritat. Ell fa fanzines perquè és el seu mitjà d’expressió perfecte, per convicció, els fa i els distribueix a la seva. A més (i sembla una tonteria però no ho es) , també ha viscut a La Sagrera, el barri del Juanjo, a tocar del meu.
Lo meu amb la Clara-Tanit Arqué va ser amor a primera vista. El primer cop que vaig veure un dibuix seu ja era fan. M’agrada molt pensar que la Clara té una mirada completament neta respecte al còmic i que en dibuixa més del que llegeix. Només així m’explico la seva manera tan especial de resoldre les històries, com si li haguessin plantejat un problema pel qual ha d’inventar una solució. Potser és una tonteria de comparació, però les seves millors historietes em fan pensar sempre en el tàndem Spike Jonze/Charlie Kaufman, tot i que ella no és tan enrevessada.
El Sergi Puyol té part del que m’agrada de la Clara i del que m’agrada del Ferran. D’una banda, mai no es conforma en agafar el camí més directe i això fa que les seves històries no semblin a la resta, i de l’altre, és un creient fervorós del fanzine i l’autoedició com a forma de treball ideal i, com el Ferran, tot i que les seves històries son més retorçades, mai no és pirotècnic, està al servei del que explica. A més, fa una cosa que m’agrada molt: S’inventa personatges prou graciosos com per poder anar fent historietes sempre. Com abans. Això m’encanta: trobar-me a “Madre e hija”.
Al Darío Adanti el van convidar el Miqui i el Kiko, jo no m’hagués atrevit. A ells no els ho he dit encara però vaig passar una temporada molt fanàtica amb els seus còmics (he dit ja que em vaig fer una samarreta?), poc després de començar a buscar a fanzines de còmic de llavors, com el fantàstic “Idiota y Diminuto”. Els seus còmics estan plens de referències divertidíssimes a la cultura pop que no cal conèixer per petar-te de riure. ¿Sabeu una cosa? Quan vaig veure per primer cop Futurama, vaig pensar que podria haver sortit del seu cap.
A mi, crec que m’han escollit perquè som amics i per la historieta que vaig fer explicant la importància dels còmics del Juanjo Saez a la meva vida, i el molt orgullós que em sento quan algú em diu que m’hi assemblo o que m’he copiat una mica. I ja m’està bé, la veritat és que estic content de participar en qualitat de fan i em moro de ganes de veure el que han dibuixat els meus companys.

*que sapigueu que els noms tampoc no els he escollit només jo, eh! La del Miqui va ser una pregunta-guiada, i com que ens entenem, jo de seguida vaig celebrar tot el que deia i ell el mateix. Ens ho passarem molt bé.



24 abr. 2012

El mayordomo le espera, Señor Ames

Querido Sir Ames,

El periodista Daniel López Valle ya ha aprendido el oficio de mayordomo y el acento británico más alambicado para recibir, como merece y como leemos en la novela Despierte, señor (Ático de los Libros), a su esperadísima persona, novelista sin igual, creador de la aplaudidísima serie Bored to Death e ídolo del comité organizador.

Suyos afectísimos,
Primera Persona.


El aviso de Javier Calvo y Stewart Home



El novelista barcelonés Javier Calvo ya ha traducido el texto que leerá en Primera Persona. En Primicia en Primera Persona. New Britain. Un fragmento que, si bien no servirá para arrullar bebés ni para satisfacer a paladares remilgados, hará las delicias de un culto creciente de lectores de Stewart Home. Esto es un adelanto. Y también es un aviso:

"


A Kevin Callan le gustaba cómo lo trataban en Ediciones KO. Le pagaban los royalties puntualmente y la empresa se aseguraba de felicitarlo continuamente por el hecho de que en su prosa salieran chavales protagonizando disturbios por las calles. También le impresionaba la tarea editorial de Hamish McKane. Mientras que Callan se enorgullecía de entregar unos manuscritos que no necesitaban revisiones, el mandamás de KO introducía algún que otro cambio cuando el cerebro saturado de palabras de Kevin no se daba cuenta de que se podía mejorar algo cambiando una palabra por otra.
Igual que su editor, Callan estaba en contra de la bazofia literaria que defendían William Williamson y otros supuestos críticos. Era por eso que Kevin se había armado con un martillo y había entrado forzando la puerta en la casa que tenía en Islington aquel miembro a sueldo de la mafia literaria. Williamson estaba sentado ante su procesador de textos, mecanografiando sus dos mil palabras de costumbre para el London Mercury y escuchando a Beethoven a todo volumen.
¡Prueba las mieles del destino, escoria reaccionaria! –gritó Callan mientras entraba a la carga en la sala y golpeaba al crítico en la cabeza con su martillo.
Williamson se desplomó al suelo y Callan se aseguró rápidamente de que estuviera muerto. No tenía sentido seguir atacando el cuerpo inerte del crítico, de manera que el revolucionario la emprendió con el ordenador de aquel desagraciado. Callan se lió a martillazos y se oyó un tintineo repugnante de cristales rotos al implosionar la pantalla. Una impresora de inyección de tinta fue la siguiente víctima de la cólera justiciera del anarquista. Por fin, Callan agarró el disco duro y lo tiró contra una pared. El flamante artefacto tecnológico quedó reducido a chatarra sin valor al estallar en millares de fragmentos diminutos.

"

18 abr. 2012

Homenatge Sirlero

Oriol Caballero, de Els Surfing Sirles, ens explica en exclusiva quines versions de punk local faran al seu concert per Primera Persona, amb ocasió de la peça sobre els llibres Harto de todo: Que pagui Pujol!.
Una llicò d'història personal, de les que tant ens agraden, per honrar als nostres pioners del punk i hardcore:

"Als quinze-setze anys passen moltes coses molt ràpidament, i es pot 
passar del rotllo PGB "Bebe y lucha" i el seu total eclecticisme al
hardcore militant convençut en qüestió de setmanes. A mi em va passar
això, i l'etapa punk va ser molt, molt breu: de seguida vaig descobrir
que em tirava molt més una de les seves evolucions. La mateixa ràbia,
un discurs més elaborat i constructiu i, sobretot, velocitat. La gent
de la meva edat d'aquella època, mitjans dels noranta, s'orientava més
al que llavors venia de fora: metal i hardline. Jo en canvi em vaig
submergir en els orígens del gènere, tant locals com internacionals,
quan hardcore era indestriable de punk. I si era polític, millor.
Evidentment encara hi havia grups així quan jo creixia, però pocs,
molts menys dels que jo hauria volgut. Això va durar uns deu anys, una
mica menys, i a partir de cert moment vaig deixar de sentir-me part de
cap escena o subcultura juvenil concreta per poder fruir de totes
elles sense els prejudicis que suposa la militància. És per això que
vaig començar a saber gaudir de moltes de les coses que tocarem una
mica tard, i si no ens centrem en el cançoner hardcore barceloní 80's
(que sí vaig mamar i molt quan em tocava, durant l'adolescència) és
per una raó molt senzilla: falta de tècnica. Així, no hi ha coses molt
mítiques per mi i que m'han marcat molt com HHH, Anti/dogmatikss,
L'Odi Social, GRB, Monstruación o Subterranean Kids, i sí d'altres amb
les que m'he entusiasmat ja de gran i per tant de manera menys
visceral.

"Bolingas" (Skatalà/Shit SA): a Skatalà els vaig conèixer i
seguir quan tenia quinze anys, just en treure "Boinot borinot". El seu
repertori clàssic, a banda dels dos temes del "Latin Ska Fiesta", em
va arribar molt després, perquè tot i que a l'època veia la demo
reeditada en vinil a les habituals visites de divendres a la tarda a
les botigues de Tallers i voltants, no me la vaig pillar llavors.
Havia llegit no sé on que sonava malament i que no tenia res a veure
amb el que feien el 1994, el que jo esperava d'ells, ska. Cras error,
però quan vaig voler arreglar-ho el vinil ja no estava a les botigues
i ningú que conegués tenia la cinta, com a mínim que jo sabés. A la fi
el 2001 va sortir el "Fent d'aquí" en CD, i evidentment els diversos
himnes que conté, com aquest, van assolir immediatament la categoria
de clàssics indiscutibles. No va ser fins després que vaig saber que
en realitat era de Shit SA, a qui només coneixia pel tema del
"P.E.A.C.E./War Compilation".

"Las Malvinas son pingüinas" (Código Neurótico): amb Código
Neurótico em passa com amb la majoria de grups punk barcelonins (bé,
egarenc en aquest cas) dels vuitanta, que em van arribar força tard.
En aquest cas va ser veient la pel·lícula "Gritos a ritmo fuerte". Tot
i que ja havia sentit temes seus a recopilatoris diversos (la mítica
"Cinta antirracista" que va editar el col·lectiu AENA, per exemple) i
a cintes gravades de col·legues, no hi havia parat massa atenció tot i
la seva popularitat (o potser per això mateix). Però anys després, ja
sense tants prejudicis, veure'ls de jovenets perpetrant aquesta tonada
ramoniana a velocitat brutal em va impressionar.

"Sóc un desperdici" (Desperdicis Clínics): aquest cas és molt
curiós. Quan vaig començar a acompanyar a mon pare a Castelló hi havia
una sèrie de discos que sempre, cada cop que baixava, em mirava per
tornar a deixar-los. El de Desperdicis Clínics era un d'ells. Anys més
tard, al tombant de segle,  me'l vaig tornar a trobar a Edison's, però
vaig acabar enduent-me el "Battle of the garages vol. 4" de Voxx
Records. Per sort un amic meu sí que se'l va comprar uns dies després
i me'l va gravar en cinta. Increïble. Brutal. Quina declaració de
principis. Tanta hòstia amb el rock català... per què ningú els
reivindicava? Anys més tard va resultar que l'amic amb qui vivia i
tocava a una altra banda havia viscut a Martorell els primers anys de
la seva vida, i aquesta colla eren els amics de son pare.

"Barcelona es diferente" (Último Resorte): tot i la
intransigència hardcoreta Último Resorte sí que m'han agradat sempre.
Els vaig conèixer quan Tralla va editar "Post mortem" a mitjans dels
noranta i va sonar "Peligro social" al Metal Age, un programa que
sempre escoltava a Contrabanda FM. Després amb els CD's d'Anticolings
i la definitiva edició de tot el seu material per Outline ja ho tenia
tot a l'abast. Fins i tot vaig arribar a veure'ls amb membres de
diverses de les seves formacions a l'homenatge a la Rosa que van fer
al KGB. La mateixa nit, just després, els meus ídols de tota la vida,
Budellam, també es reunien a l'Ateneu de Vallcarca. Després d'allò ja
em podia morir tranquil.

"El fin del mundo" (Desechables): escoltar la versió en directe a
un sampler de Munster (absolutament gloriós, potser el millor
recopilatori promocional que he sentit mai) i baixar al 7 Pulgadas a
fer-me amb el vinil que acabaven d'editar amb la maqueta i "Golpe tras
golpe" va ser un. I escoltar-me el disc i obsessionar-me durant anys
amb la primera època de Desechables també. No tant, o no només, per
les circumstàncies de la mort del Miguel i per la mala sort que havien
arrossegat des de sempre, sino pel so, per com tocaven, per com
cridava la Tere. Eren tremendistes però totalment creïbles, cosa
estranya. Escoltar aquest tema encara em posa la pell de gallina i em
trastoca la majoria de vegades.

"Ineptos" (Frenopaticss): aquest tema el coneixia de la demo de
GRB, però la versió dels Frenopaticss, amb els delays i els ecos i el
so atrotinat és gloriosa. A més és molt més fàcil de tocar, per la
velocitat. Desconeixia que hi hagués gravacions de Frenopaticss, de
qui sabia per referències a entrevistes a altra gent, fins que fa uns
pocs anys el Boliche els va fer un MySpace. El que se'n diu un grup
seminal amb totes les de la llei. Actitud, no cal res més.
 
"Abortos" (Shit SA): fa deu o dotze anys em vaig comprar una
reedició pirata del clàssic "P.E.A.C.E./War Compilation", recopilatori
internacional editat pel segell del cantant dels no menys clàssics
MDC. No esperava, perquè no sabia que hi fossin, trobar-me amb dos
grups d'aquí: Shit SA i Kangrena. De Kangrena ja havia escoltat les
cintes "Stok de pus" i "El cubo de la basura" i no m'agradaven massa,
però Shit SA va ser una revelació en tota regla, fins al punt que
durant hores només escoltava aquest tema del recopilatori. No hi havia
res seu editat, i pensava que mai n'hi hauria fins uns quants anys més
tard. Jo estava vivint al carrer Santa Àgata i una tarda em vaig
trobar al Boliche a l'Aritjol, bar mític que teníem com a oficina
durant aquella època. Ell havia quedat allà amb el Manel i estaven
escoltant una cinta amb les gravacions existents de Shit SA. Vaig
estar perseguint-lo durant mesos a la veu de "quiero la cinta de Shit
SAAAAAA!", al que ell responia que si havia trigat viny anys a
aconseguir-la jo em podia esperar. El que sabia i no em deia era que
BCore estava a punt d'editar-ho.

"Oi! Oi! Oi!" (Decibelios): Decibelios, potser perquè els editava
Dro, tenien bastanta més predicació als mitjans de comunicació que
qualsevol altre grup de l'estil i l'època, i així recordo veure'ls de
petit a la tele tocant "Vacaciones en El Prat" i reportatges i
entrevistes als Rockdelux que comprava mon pare. De fet "Vacaciones en
El Prat" va ser un dels primers discos que em vaig comprar en aquelles
primeres visites a Castelló amb ell, perquè em fascinava la portada.
Amb els anys vaig anar aconseguint la resta de la seva discografia.
Aquest tema concretament em dóna ganes de sortir armat al carrer i
començar a impartir justícia. Com ha de ser."

11 abr. 2012

Cartel oficial de Primera Persona


Un buen día para Primera Persona

Stop press: Luque y Jota nos han confirmado las versiones del otro que, con toda probabilidad, realizarán el día de autos (Primera persona, viernes 4 de mayo en el Teatre del CCCB).
Antonio Luque tocará "Un buen día", epítome de la canción vivencial de Los Planetas y uno de los hits de esta santa casa. Jota se arrancará con un "Los ángeles", una de las cimas del sensacional Ronroneando de Sr. Chinarro y también originada a partir de la experiencia propia.
¡Celebremos!

El alunizaje de Darío Adanti vs. Juanjo Sáez

Hay quien sospecha que Darío Adanti se dibujó a él mismo. Primero,  porque alguien tenía que inventarlo; también, porque salía siempre movido en las fotos. Hiperactivo mental y gestual, montonero de corazón y de mirada limpia, saltona y centelleante, este historietista argentino es un cruce felicísimo entre un dibujo de Tex Avery y un activista sobre el terreno.
Adanti templó su personalidad en el yunque de la historia durante la dictadura militar argentina, que él pasó jugando a juegos feroces (y divertidos, como deben ser los juegos) y poniendo los ojos como platos de café ante el programa Sábados de Súper Acción.
De ahí su obsesión por los Ovnis manejados con hilos, los luchadores mejicanos (¡Viva Superbarrio!) y la caspa radioactiva. Ha ideado y animado cortometrajes para MTV y Nickelodeón, ha dibujado para El País, El Mundo, Página/12, Clarín y The New York Times.
Sin embargo, se divierte bebiendo con tragos cortos y fumando con tiros muy breves porque está demasiado encendido hablando sobre peronismo y canciones folk de sufragistas y cantautores de cobertizo con guitarra de caja de tabaco. También ha disfrutado despachando sus tiras de Caspa Radioactiva para la revista El Jueves y editando fanzines como Viernes Peronistas o la (tan esperada y necesaria) revista satírica Mongolia, heredera natural de Por Favor o Hermano Lobo, entre otras.
Cuando alunizó en Madrid, debió decir: "Take me to your women, I'll see your leader later". Sin embargo, lo llevaron a los pies del mejor crítico cinematográfico del país. Desde entonces es el fiel escudero y compinche de Jordi Costa, con quien conforma una pareja cómica que ríanse ustedes de Faemino y Cansado. Con él ha editado sus dos últimos tebeos.Y lo que tienen por delante.
En Primera Persona ejercitará su locuacidad congénita psicoanalizando a través de cinco viñetas al también ilustrador e historietista Juanjo Sáez. Lo hará desde su estilo, que él mismo ha definido como: "Algo así como Krazy Kat mezclado con el cómic underground y los dibujos animados de Tex Avery en los tiempos de Macintosh. ¿Suena muy pretencioso? ¡Soy Porteño, no lo puedo evitar!".

10 abr. 2012

Manolo Martínez (Astrud) se apunta desde nuyork

Tenemos muchas novedades, que vamos a ir desglosando en diversos posts para que nadie se haga un lío ni haya empachos que lamentar.
La primera de ellas es que Manolo Martínez (Astrud) ha aceptado presentar el show exclusivo para Primera Persona de Antonio Luque (Sr. Chinarro) y Jota (LosPlanetas).
Martínez grabará un video desde Nueva York (donde reside actualmente) en el que soltará parabienes y dará explicaciones y presentará a los dos artistas.
Nos emociona que un músico de la relevancia de Martínez haya dicho sí a nuestra propuesta, qué podemos decir.
Las otras novedades conciernen a Darío Adanti y Joe Crepúsculo, dos invitados extra en Primera Persona de cuya participación les hablaremos en breve.