Behind the scenes

Sota el nom planetari de Segundo Premio s'amaga l'Ariadna Cebrian, camera-woman i genius loci femenina del nostre equip. Seus han estat els vídeos de lectures de Primera Persona. I quan diem seus, vol dir que ho ha fet tot ella: gravació, so, grafisme, edició, post-producció. Quan ens va dir que faria un clip sobre el cara endins del cicle imaginàvem que quedaria bé, però el resultat és encara millor. Primera Persona és tot això que veuran, balls arrítmics dels directors inclosos.

Ustedes son maravillosos

Tras el exitazo de público y respuesta de este Primera Persona 2013, los jefes de todo esto, Kiko Amat y Miqui Otero, querrían manifestar su agradecimiento a los que nos han apoyado y seguido en este camino de zarzas (pero también gozos sin fin). Sin las siguientes personas, nada de esto habría sido posible: Manel López, Clara Duch, Irene Ruiz, Jordi Garrigós, Ariadna Cebrián, Josep Casellas, Cristina Sánchez, Elm, Eva Alonso, Lucía Calvo, José Antonio Soria y todo el equipo de sonido y comunicación y prensa del CCCB. También a nuestros fotógrafos Dani Cantó y Helena Exquis.

También, por supuesto, a todos los participantes: Robert Forster, Part Company (o Els Micacus), The Raincoats, Lidia y Mabel Damunt, Donald Ray Pollock, Junot Díaz, Iván de la Nuez, Shalom Auslander, Dani El Rojo, Oriol Llopis, Marcos Ordóñez, Joan Solé, Joan Arqué, Daniel López Valle, Carlo Padial, Ainhoa Rebolledo, Isabel Sucunza, Patxi Irurzun, Manuel Jabois, Federico Montalbán (y su ratón), Laura Fernández, Robert-Juan Cantavella, Núria Valls, DJ Neas, Ramón Giménez “EL Brujo” y Luis Hidalgo.



Y a las entidades y librerías y publicaciones y editoriales que dieron su apoyo de diversos modos: La Central, Librería Pequod, Laie, Tipos Infames, Soviet Magazine, Editorial Empúries, Blackie Books, Random House Mondadori y Edicions 62.

También a los colaboradores en la juerga de inauguración del jueves 02 de mayo: Los Urogallos, Válius, Islandia Nunca Quema, Miqui Puig, Antonio Baños, Valero Sanmartí, Los 4 Cocos, Albert Forns, Martí Sales y Blanca Llum.

Y no querríamos olvidarnos a la dirección del CCCB, que ha creído en nuestro proyecto desde el primer día.

(no se pierdan el storify que ha preparado Lucia Calvo del CCCB:

Lectures #6 Marcos Ordóñez

"La casa del Marcos Ordóñez és un museu de nostàlgies heretades (per a nosaltres, que no les hem viscut), així que creurem tot el que expliqui com l'única veritat. Hores després, tenim veu d'haver inhalat 80 globus d'heli, així és la veu de mil tubes greus del Marcos Ordóñez, i l'escoltem amb els ulls oberts com plats de cafè asseguts al seu jardí. A mi de vegades em surt la pipa retràctil i intento fer-me l'interessant però els altres m'esbronquen. Hem vingut a escoltar el que ell ha viscut, allò que ha explicat als seus llibres. La imatge de la xemeneia i les històries que després explicaràs als teus (fins i tot després d'haver ingerit la poció màgica del Chinchón; "incendi de timbals", sí, però al meu puto cap, l'endemà)".

Miqui Otero, a Gentnormal explicant el dia que es va el·laborar aquest vídeo. A casa de l'Ordóñez, on vam passar-hi un tarda memorable.

Kurt i Anna

Kurt Cobain de Nirvana a Incestiside (1992). Així va buscar (i conèixer) a l'Anna de les The Raincoats en un viatge a Londres, previ pas per l'adorada Rought Trade.

The NME search was a clever, saucy upstart of an attempt to be, uh, nasty. However, the Lord and Julian Cope himself know how we need, need, need the NME to embrace the unifying hands of our children across this big blue marble and NIRVANA's tarty musical career. So please bless up again - we'll forever feed off of your high-calorie boggy turbinates.

In an attempt to satisfy the second part of my quest, I went to the Rough Trade shop and, of course, found no Raincoats record in the bin. I then asked the woman behind the counter about it and she said "well, it happens that I'm neighbors with Anna (member of The Raincoats) and she works at an antique shop just a few miles from here." So she drew me a map and I started on my way to Anna's.

Sometime later, I arrived at this elfin shop filled with something else I've compulsively searched for over the past few years - really old fucked up marionette-like wood carved dolls (quite a few hundred years old). Lots of them... I've fantasized about finding a ship filled with so many. They wouldn't accept my credit card but the dolls were really way too expensive anyway. Anna was there, however, so I politely introduced myself with a fever- red face and explained the reason for my intrusion. I can remember her mean boss almost setting me on fire with his glares. She said "well, I may have a few lying around so, if I find one, I'll send it to you (very polite, very English)." I left feeling like a dork, like I had violated her space, like she probably thought my band was tacky.

A few weeks later I received a vinal copy of that wonderfully classic scripture with a personalized dust sleeve covered with xeroxed lyrics, pictures, and all the members' signatures. There was also a touching letter from Anna. It made me happier than playing in front of thousands of people each night, rock-god idolization fron fans, music industry plankton kissing my ass, and the million dollars I made last year. It was one of the few really important things that I've been blessed with since becoming an untouchable boy genius.


* Les Raincoats toquen aquest divendres en un show conjunt amb la Lídia Damunt al cicle Primera Persona.

Primera Persona i el cartell animat

3 i 4 de maig al Teatre CCCB. Entre l’striptease emocional i l’autobiografia impúdica, Primera Persona és un festival multidisciplinari en què s’expliquen històries que parteixen del jo més pur. Relats de vida, de vegades més camuflats i d’altres més literals, sempre literaris, atípics, tragicòmics i antièpics que demostren que qualsevol pot ser l’heroi (o l’antiheroi) d’una experiència mereixedora d’una novel·la, pel·lícula o cançó. Dirigit per Miqui Otero i Kiko Amat.

Un vídeo de CCCB