Una llicò d'història personal, de les que tant ens agraden, per honrar als nostres pioners del punk i hardcore:
"Als quinze-setze anys
passen moltes coses molt ràpidament, i es pot
passar del rotllo PGB "Bebe y lucha" i el seu total eclecticisme al
hardcore militant convençut en qüestió de setmanes. A mi em va passar
això, i l'etapa punk va ser molt, molt breu: de seguida vaig descobrir
que em tirava molt més una de les seves evolucions. La mateixa ràbia,
un discurs més elaborat i constructiu i, sobretot, velocitat. La gent
de la meva edat d'aquella època, mitjans dels noranta, s'orientava més
al que llavors venia de fora: metal i hardline. Jo en canvi em vaig
submergir en els orígens del gènere, tant locals com internacionals,
quan hardcore era indestriable de punk. I si era polític, millor.
Evidentment encara hi havia grups així quan jo creixia, però pocs,
molts menys dels que jo hauria volgut. Això va durar uns deu anys, una
mica menys, i a partir de cert moment vaig deixar de sentir-me part de
cap escena o subcultura juvenil concreta per poder fruir de totes
elles sense els prejudicis que suposa la militància. És per això que
vaig començar a saber gaudir de moltes de les coses que tocarem una
mica tard, i si no ens centrem en el cançoner hardcore barceloní 80's
(que sí vaig mamar i molt quan em tocava, durant l'adolescència) és
per una raó molt senzilla: falta de tècnica. Així, no hi ha coses molt
mítiques per mi i que m'han marcat molt com HHH, Anti/dogmatikss,
L'Odi Social, GRB, Monstruación o Subterranean Kids, i sí d'altres amb
les que m'he entusiasmat ja de gran i per tant de manera menys
visceral.
"Bolingas" (Skatalà/Shit SA): a Skatalà els vaig conèixer i
seguir quan tenia quinze anys, just en treure "Boinot borinot". El seu
repertori clàssic, a banda dels dos temes del "Latin Ska Fiesta", em
va arribar molt després, perquè tot i que a l'època veia la demo
reeditada en vinil a les habituals visites de divendres a la tarda a
les botigues de Tallers i voltants, no me la vaig pillar llavors.
Havia llegit no sé on que sonava malament i que no tenia res a veure
amb el que feien el 1994, el que jo esperava d'ells, ska. Cras error,
però quan vaig voler arreglar-ho el vinil ja no estava a les botigues
i ningú que conegués tenia la cinta, com a mínim que jo sabés. A la fi
el 2001 va sortir el "Fent d'aquí" en CD, i evidentment els diversos
himnes que conté, com aquest, van assolir immediatament la categoria
de clàssics indiscutibles. No va ser fins després que vaig saber que
en realitat era de Shit SA, a qui només coneixia pel tema del
"P.E.A.C.E./War Compilation".
"Las Malvinas son pingüinas" (Código Neurótico): amb Código
Neurótico em passa com amb la majoria de grups punk barcelonins (bé,
egarenc en aquest cas) dels vuitanta, que em van arribar força tard.
En aquest cas va ser veient la pel·lícula "Gritos a ritmo fuerte". Tot
i que ja havia sentit temes seus a recopilatoris diversos (la mítica
"Cinta antirracista" que va editar el col·lectiu AENA, per exemple) i
a cintes gravades de col·legues, no hi havia parat massa atenció tot i
la seva popularitat (o potser per això mateix). Però anys després, ja
sense tants prejudicis, veure'ls de jovenets perpetrant aquesta tonada
ramoniana a velocitat brutal em va impressionar.
"Sóc un desperdici" (Desperdicis Clínics): aquest cas és molt
curiós. Quan vaig començar a acompanyar a mon pare a Castelló hi havia
una sèrie de discos que sempre, cada cop que baixava, em mirava per
tornar a deixar-los. El de Desperdicis Clínics era un d'ells. Anys més
tard, al tombant de segle, me'l vaig tornar a trobar a Edison's, però
vaig acabar enduent-me el "Battle of the garages vol. 4" de Voxx
Records. Per sort un amic meu sí que se'l va comprar uns dies després
i me'l va gravar en cinta. Increïble. Brutal. Quina declaració de
principis. Tanta hòstia amb el rock català... per què ningú els
reivindicava? Anys més tard va resultar que l'amic amb qui vivia i
tocava a una altra banda havia viscut a Martorell els primers anys de
la seva vida, i aquesta colla eren els amics de son pare.
"Barcelona es diferente" (Último Resorte): tot i la
intransigència hardcoreta Último Resorte sí que m'han agradat sempre.
Els vaig conèixer quan Tralla va editar "Post mortem" a mitjans dels
noranta i va sonar "Peligro social" al Metal Age, un programa que
sempre escoltava a Contrabanda FM. Després amb els CD's d'Anticolings
i la definitiva edició de tot el seu material per Outline ja ho tenia
tot a l'abast. Fins i tot vaig arribar a veure'ls amb membres de
diverses de les seves formacions a l'homenatge a la Rosa que van fer
al KGB. La mateixa nit, just després, els meus ídols de tota la vida,
Budellam, també es reunien a l'Ateneu de Vallcarca. Després d'allò ja
em podia morir tranquil.
"El fin del mundo" (Desechables): escoltar la versió en directe a
un sampler de Munster (absolutament gloriós, potser el millor
recopilatori promocional que he sentit mai) i baixar al 7 Pulgadas a
fer-me amb el vinil que acabaven d'editar amb la maqueta i "Golpe tras
golpe" va ser un. I escoltar-me el disc i obsessionar-me durant anys
amb la primera època de Desechables també. No tant, o no només, per
les circumstàncies de la mort del Miguel i per la mala sort que havien
arrossegat des de sempre, sino pel so, per com tocaven, per com
cridava la Tere. Eren tremendistes però totalment creïbles, cosa
estranya. Escoltar aquest tema encara em posa la pell de gallina i em
trastoca la majoria de vegades.
"Ineptos" (Frenopaticss): aquest tema el coneixia de la demo de
GRB, però la versió dels Frenopaticss, amb els delays i els ecos i el
so atrotinat és gloriosa. A més és molt més fàcil de tocar, per la
velocitat. Desconeixia que hi hagués gravacions de Frenopaticss, de
qui sabia per referències a entrevistes a altra gent, fins que fa uns
pocs anys el Boliche els va fer un MySpace. El que se'n diu un grup
seminal amb totes les de la llei. Actitud, no cal res més.
hardcore militant convençut en qüestió de setmanes. A mi em va passar
això, i l'etapa punk va ser molt, molt breu: de seguida vaig descobrir
que em tirava molt més una de les seves evolucions. La mateixa ràbia,
un discurs més elaborat i constructiu i, sobretot, velocitat. La gent
de la meva edat d'aquella època, mitjans dels noranta, s'orientava més
al que llavors venia de fora: metal i hardline. Jo en canvi em vaig
submergir en els orígens del gènere, tant locals com internacionals,
quan hardcore era indestriable de punk. I si era polític, millor.
Evidentment encara hi havia grups així quan jo creixia, però pocs,
molts menys dels que jo hauria volgut. Això va durar uns deu anys, una
mica menys, i a partir de cert moment vaig deixar de sentir-me part de
cap escena o subcultura juvenil concreta per poder fruir de totes
elles sense els prejudicis que suposa la militància. És per això que
vaig començar a saber gaudir de moltes de les coses que tocarem una
mica tard, i si no ens centrem en el cançoner hardcore barceloní 80's
(que sí vaig mamar i molt quan em tocava, durant l'adolescència) és
per una raó molt senzilla: falta de tècnica. Així, no hi ha coses molt
mítiques per mi i que m'han marcat molt com HHH, Anti/dogmatikss,
L'Odi Social, GRB, Monstruación o Subterranean Kids, i sí d'altres amb
les que m'he entusiasmat ja de gran i per tant de manera menys
visceral.
"Bolingas" (Skatalà/Shit SA): a Skatalà els vaig conèixer i
seguir quan tenia quinze anys, just en treure "Boinot borinot". El seu
repertori clàssic, a banda dels dos temes del "Latin Ska Fiesta", em
va arribar molt després, perquè tot i que a l'època veia la demo
reeditada en vinil a les habituals visites de divendres a la tarda a
les botigues de Tallers i voltants, no me la vaig pillar llavors.
Havia llegit no sé on que sonava malament i que no tenia res a veure
amb el que feien el 1994, el que jo esperava d'ells, ska. Cras error,
però quan vaig voler arreglar-ho el vinil ja no estava a les botigues
i ningú que conegués tenia la cinta, com a mínim que jo sabés. A la fi
el 2001 va sortir el "Fent d'aquí" en CD, i evidentment els diversos
himnes que conté, com aquest, van assolir immediatament la categoria
de clàssics indiscutibles. No va ser fins després que vaig saber que
en realitat era de Shit SA, a qui només coneixia pel tema del
"P.E.A.C.E./War Compilation".
"Las Malvinas son pingüinas" (Código Neurótico): amb Código
Neurótico em passa com amb la majoria de grups punk barcelonins (bé,
egarenc en aquest cas) dels vuitanta, que em van arribar força tard.
En aquest cas va ser veient la pel·lícula "Gritos a ritmo fuerte". Tot
i que ja havia sentit temes seus a recopilatoris diversos (la mítica
"Cinta antirracista" que va editar el col·lectiu AENA, per exemple) i
a cintes gravades de col·legues, no hi havia parat massa atenció tot i
la seva popularitat (o potser per això mateix). Però anys després, ja
sense tants prejudicis, veure'ls de jovenets perpetrant aquesta tonada
ramoniana a velocitat brutal em va impressionar.
"Sóc un desperdici" (Desperdicis Clínics): aquest cas és molt
curiós. Quan vaig començar a acompanyar a mon pare a Castelló hi havia
una sèrie de discos que sempre, cada cop que baixava, em mirava per
tornar a deixar-los. El de Desperdicis Clínics era un d'ells. Anys més
tard, al tombant de segle, me'l vaig tornar a trobar a Edison's, però
vaig acabar enduent-me el "Battle of the garages vol. 4" de Voxx
Records. Per sort un amic meu sí que se'l va comprar uns dies després
i me'l va gravar en cinta. Increïble. Brutal. Quina declaració de
principis. Tanta hòstia amb el rock català... per què ningú els
reivindicava? Anys més tard va resultar que l'amic amb qui vivia i
tocava a una altra banda havia viscut a Martorell els primers anys de
la seva vida, i aquesta colla eren els amics de son pare.
"Barcelona es diferente" (Último Resorte): tot i la
intransigència hardcoreta Último Resorte sí que m'han agradat sempre.
Els vaig conèixer quan Tralla va editar "Post mortem" a mitjans dels
noranta i va sonar "Peligro social" al Metal Age, un programa que
sempre escoltava a Contrabanda FM. Després amb els CD's d'Anticolings
i la definitiva edició de tot el seu material per Outline ja ho tenia
tot a l'abast. Fins i tot vaig arribar a veure'ls amb membres de
diverses de les seves formacions a l'homenatge a la Rosa que van fer
al KGB. La mateixa nit, just després, els meus ídols de tota la vida,
Budellam, també es reunien a l'Ateneu de Vallcarca. Després d'allò ja
em podia morir tranquil.
"El fin del mundo" (Desechables): escoltar la versió en directe a
un sampler de Munster (absolutament gloriós, potser el millor
recopilatori promocional que he sentit mai) i baixar al 7 Pulgadas a
fer-me amb el vinil que acabaven d'editar amb la maqueta i "Golpe tras
golpe" va ser un. I escoltar-me el disc i obsessionar-me durant anys
amb la primera època de Desechables també. No tant, o no només, per
les circumstàncies de la mort del Miguel i per la mala sort que havien
arrossegat des de sempre, sino pel so, per com tocaven, per com
cridava la Tere. Eren tremendistes però totalment creïbles, cosa
estranya. Escoltar aquest tema encara em posa la pell de gallina i em
trastoca la majoria de vegades.
"Ineptos" (Frenopaticss): aquest tema el coneixia de la demo de
GRB, però la versió dels Frenopaticss, amb els delays i els ecos i el
so atrotinat és gloriosa. A més és molt més fàcil de tocar, per la
velocitat. Desconeixia que hi hagués gravacions de Frenopaticss, de
qui sabia per referències a entrevistes a altra gent, fins que fa uns
pocs anys el Boliche els va fer un MySpace. El que se'n diu un grup
seminal amb totes les de la llei. Actitud, no cal res més.
"Abortos" (Shit SA): fa deu o dotze anys em vaig
comprar una
reedició pirata del clàssic "P.E.A.C.E./War Compilation", recopilatori
internacional editat pel segell del cantant dels no menys clàssics
MDC. No esperava, perquè no sabia que hi fossin, trobar-me amb dos
grups d'aquí: Shit SA i Kangrena. De Kangrena ja havia escoltat les
cintes "Stok de pus" i "El cubo de la basura" i no m'agradaven massa,
però Shit SA va ser una revelació en tota regla, fins al punt que
durant hores només escoltava aquest tema del recopilatori. No hi havia
res seu editat, i pensava que mai n'hi hauria fins uns quants anys més
tard. Jo estava vivint al carrer Santa Àgata i una tarda em vaig
trobar al Boliche a l'Aritjol, bar mític que teníem com a oficina
durant aquella època. Ell havia quedat allà amb el Manel i estaven
escoltant una cinta amb les gravacions existents de Shit SA. Vaig
estar perseguint-lo durant mesos a la veu de "quiero la cinta de Shit
SAAAAAA!", al que ell responia que si havia trigat viny anys a
aconseguir-la jo em podia esperar. El que sabia i no em deia era que
BCore estava a punt d'editar-ho.
"Oi! Oi! Oi!" (Decibelios): Decibelios, potser perquè els editava
Dro, tenien bastanta més predicació als mitjans de comunicació que
qualsevol altre grup de l'estil i l'època, i així recordo veure'ls de
petit a la tele tocant "Vacaciones en El Prat" i reportatges i
entrevistes als Rockdelux que comprava mon pare. De fet "Vacaciones en
El Prat" va ser un dels primers discos que em vaig comprar en aquelles
primeres visites a Castelló amb ell, perquè em fascinava la portada.
Amb els anys vaig anar aconseguint la resta de la seva discografia.
Aquest tema concretament em dóna ganes de sortir armat al carrer i
començar a impartir justícia. Com ha de ser."
reedició pirata del clàssic "P.E.A.C.E./War Compilation", recopilatori
internacional editat pel segell del cantant dels no menys clàssics
MDC. No esperava, perquè no sabia que hi fossin, trobar-me amb dos
grups d'aquí: Shit SA i Kangrena. De Kangrena ja havia escoltat les
cintes "Stok de pus" i "El cubo de la basura" i no m'agradaven massa,
però Shit SA va ser una revelació en tota regla, fins al punt que
durant hores només escoltava aquest tema del recopilatori. No hi havia
res seu editat, i pensava que mai n'hi hauria fins uns quants anys més
tard. Jo estava vivint al carrer Santa Àgata i una tarda em vaig
trobar al Boliche a l'Aritjol, bar mític que teníem com a oficina
durant aquella època. Ell havia quedat allà amb el Manel i estaven
escoltant una cinta amb les gravacions existents de Shit SA. Vaig
estar perseguint-lo durant mesos a la veu de "quiero la cinta de Shit
SAAAAAA!", al que ell responia que si havia trigat viny anys a
aconseguir-la jo em podia esperar. El que sabia i no em deia era que
BCore estava a punt d'editar-ho.
"Oi! Oi! Oi!" (Decibelios): Decibelios, potser perquè els editava
Dro, tenien bastanta més predicació als mitjans de comunicació que
qualsevol altre grup de l'estil i l'època, i així recordo veure'ls de
petit a la tele tocant "Vacaciones en El Prat" i reportatges i
entrevistes als Rockdelux que comprava mon pare. De fet "Vacaciones en
El Prat" va ser un dels primers discos que em vaig comprar en aquelles
primeres visites a Castelló amb ell, perquè em fascinava la portada.
Amb els anys vaig anar aconseguint la resta de la seva discografia.
Aquest tema concretament em dóna ganes de sortir armat al carrer i
començar a impartir justícia. Com ha de ser."
