Del mismo modo que Sáez hizo suyo el universo sentimental de J, demostrando que la autobiografía es el atajo a la empatía sincera, hemos propuesto a algunos de los mejores comiqueros de Barcelona que hagan lo propio con la obra de Juanjo. Los resultados son, sencillamente, maravillosos. En el bloque de Sáez, Ferran Esteve, Clara Tanit, Sergi Puyol y Quique Ramos le interrogarán a través de estas versiones. Quique es nuestro mejor topo en el asunto, así que le pedimos que nos explicara algo de sus compis, de Juanjo, de Darío Adanti y de todo este percal en el que nos hemos enfrascado. Él, como siempre hace, en todo lo que organiza, dibuja y explica a nosotros sus amigos, se ha empleado a fondo con un entusiasmo que volaría pelucas y derribaría montañas. Este es su texto.
Nota: Las viñetas son, por este orden, obra de: Quique, Sergi, Clara i Ferran.
.jpg)
.jpg)
TOTA AQUESTA HISTÒRIA, per QUIQUE RAMOS.
Quan el Miqui em va demanar si volia participar en el cicle “Primera Persona” refent una historieta del Juanjo Saez o fent-ne una de nova que expliqués la meva relació amb la seva obra, de seguida vaig que si. Per mi el Juanjo Saez és una persona importantíssima. “El Círculo Primigenio”, el seu fanzine col·lectiu de meitats dels 90, va ser el primer fanzine que vaig comprar amb consciència de fer-ho. Mai no he estat en una secta, però quan hi penso, entenc l’alleujament vital i els nervis que pot sentir algú quan ho fa. Aquell fanzine em va obrir una porta que encara ara freqüento: la de fer les coses perquè si, sense demanar permís a ningú i amb una màxima que penso que ens ha portat de cap a tots els que estem participant a això: intentarem fer-ho el millor, però si no ens ha sortit així, sempre ens quedarà el consol de fer-ho DE VERITAT.
Això és el que m’ha ensenyat el Juanjo Saez després de tants anys de llegir-lo, i per això també, quan el Miqui em va demanar que li fes d’enllaç amb alguns dibuixants, de seguida vaig pensar en una llista la llista de noms que teniu davant: la Clara-Tanit Arqué, el Sergi Puyol, el Ferran Esteve. Hi havia algun nom més, i el Miqui encara va sumar al Darío Adanti (Darío: en su dia me hice una camiseta con un dibujo de “Calavera vuelve a casa”, fuiste –eres- también muy favorito).
Aquests tres eren els noms perquè per mi son els tres dibuixants que poden representar ara el que el Juanjo va representar per mi llavors. Els tres son autors dels millors fanzines dels darrers anys, i juguen en varies lligues sense perdre la seva puresa. Publiquen llibres a editorials importants i segueixen fent també fanzines fotocopiast i inspirant ments impressionables com la meva. Ho dic de debò, son tres dels quatre autors catalans que m’obliguen a agafar un boli per intentar-ho cada cop que els llegeixo.
El Ferran Esteve ja fa anys que dibuixa el “Gagarin”, ell és el fanzinero per Excel·lència. És un paio brillant que no necessita focs artificials. Els que el seguim hem vist millorar les seves històries de fanzine en fanzine, de vegades inventant històries quotidianes que podrien ser gairebé veritat. Ell fa fanzines perquè és el seu mitjà d’expressió perfecte, per convicció, els fa i els distribueix a la seva. A més (i sembla una tonteria però no ho es) , també ha viscut a La Sagrera, el barri del Juanjo, a tocar del meu.
Lo meu amb la Clara-Tanit Arqué va ser amor a primera vista. El primer cop que vaig veure un dibuix seu ja era fan. M’agrada molt pensar que la Clara té una mirada completament neta respecte al còmic i que en dibuixa més del que llegeix. Només així m’explico la seva manera tan especial de resoldre les històries, com si li haguessin plantejat un problema pel qual ha d’inventar una solució. Potser és una tonteria de comparació, però les seves millors historietes em fan pensar sempre en el tàndem Spike Jonze/Charlie Kaufman, tot i que ella no és tan enrevessada.
El Sergi Puyol té part del que m’agrada de la Clara i del que m’agrada del Ferran. D’una banda, mai no es conforma en agafar el camí més directe i això fa que les seves històries no semblin a la resta, i de l’altre, és un creient fervorós del fanzine i l’autoedició com a forma de treball ideal i, com el Ferran, tot i que les seves històries son més retorçades, mai no és pirotècnic, està al servei del que explica. A més, fa una cosa que m’agrada molt: S’inventa personatges prou graciosos com per poder anar fent historietes sempre. Com abans. Això m’encanta: trobar-me a “Madre e hija”.
Al Darío Adanti el van convidar el Miqui i el Kiko, jo no m’hagués atrevit. A ells no els ho he dit encara però vaig passar una temporada molt fanàtica amb els seus còmics (he dit ja que em vaig fer una samarreta?), poc després de començar a buscar a fanzines de còmic de llavors, com el fantàstic “Idiota y Diminuto”. Els seus còmics estan plens de referències divertidíssimes a la cultura pop que no cal conèixer per petar-te de riure. ¿Sabeu una cosa? Quan vaig veure per primer cop Futurama, vaig pensar que podria haver sortit del seu cap.
A mi, crec que m’han escollit perquè som amics i per la historieta que vaig fer explicant la importància dels còmics del Juanjo Saez a la meva vida, i el molt orgullós que em sento quan algú em diu que m’hi assemblo o que m’he copiat una mica. I ja m’està bé, la veritat és que estic content de participar en qualitat de fan i em moro de ganes de veure el que han dibuixat els meus companys.
*que sapigueu que els noms tampoc no els he escollit només jo, eh! La del Miqui va ser una pregunta-guiada, i com que ens entenem, jo de seguida vaig celebrar tot el que deia i ell el mateix. Ens ho passarem molt bé.
